CADA DIA ÉS 8 DE MARÇ

Avui, desprès de 2 mesos del 8 de Març, el dia de la dona treballadora i un dia en el qual es va demostrar que sense les dones, el món s’atura.
El 8 de Març, va ser una jornada de lluita, en el que les dones vam sortir al carrer a reclamar una societat feminista, i posar en valor totes les tasques que fem dia a dia i que intenten invisibilitzar.

I ara més que mai, toca cuidar-nos, enfortir les xarxes i crear-ne de noves perquè entre totes ho puguem tot!!!!

Molta ràbia i amor cap a totes!!!

AQUÍ US DEIXEM L’ENLLAÇ DEL VÍDEO DEL 8 DE MARÇ.

Anuncis

AUTOCURA I PRESSIÓ ESTÈTICA – Cafè feminista

Finalment ha arribat el moment d’acomiadar els cafès del febrer, amb aquestes conclusions acabem per tercer any els cafès feministes on entre totes aconseguim generar uns debats horitzontals formant-nos col·lectivament! Gràcies a totes per col·laborar-hi, ens veiem a la següent! Una abraçada feminista 🙂

cafe4

AUTOCURA I PRESSIÓ ESTÈTICA:

Segons l’Enciclopèdia Catalana, l’ autocura és “un conjunt d’accions que, a partir de l’apoderament, duu a terme una persona per al seu benestar i la seva salut.”

Entenem que l’autocura és qualsevol cosa que ens porti al benestar personal i no té perquè estar lligada a l’aspecte físic, però per a aquest cafè, en el què parlarem sobre pressió estètica, intentarem centrar-nos en els actes físics cap al propi cos.

-Davant la pregunta de quines formes tenen les participants de cuidar-se sorgeix l’especificació que ‘cuidar-se’ no té tanta importància com a acció, sinó com un espai on et dediques temps a observar-te, descobrir-te, coneixe’t i trencar tabús.
Després d’una estona intentant trobar formes de cuidar-nos  físicament que no suposin un reconeixement extern en vam trobar unes poques com ‘dutxar-se amb temps’ i ‘ballar’, i d’aquí va sorgir el dubte de si ens cuidem únicament per sentir-nos bé amb nosaltres mateixes o si també ho fem perquè indirectament agradem als altres i volem ser acceptats per aquests.

-L’autocura també es veu sotmesa a modes, ja que depenent dels corrents en els quals t’identifiques, segueixes uns ‘models de bellesa’ o cura buscant l’aprovació i/o desaprovació de certs col·lectius.
Cal destacar que, en ambients més polititzats o feministes, el pèl a les cames o les axil·les està més acceptat, tot i així, el pèl de la cara no està del tot normalitzat. I d’aquí sorgeix la reclamació de la visualització d’aquest, ja que és un gran desconegut i un gran tabú.

-Depenent del context i la situació, moltes canviem les nostres rutines de cura. D’aquí rau la preocupació de com pot condicionar el nostre aspecte físic en el nostre futur professional, i davant el plantejament de si ‘ser naturals’ o si modificar la nostra aparença en una entrevista de feina, sorgeixen diversos punts de vista; per un costat ens trobem amb la resignació de fer qualsevol tipus d’alteració física que no s’identifiqui amb nosaltres, amb els nostres gustos o amb els nostres ideals. Per un altre costat, hi ha la visió que podem aprofitar-ho al nostre favor i prendre’ns-ho com un joc, no viure el condicionament estètic de forma opressiva i fer-nos una ‘disfressa’ amb la que ens sentim còmodes.

cafe 4.2

-També es va reivindicar que cadascuna és lliure d’acceptar i triar adoptar el/s cànon/s de bellesa, sense la obligació d’acceptar-los tots o rebutjar-los tots, ja que és igual de vàlid seguir el cànon com anar-hi en contra, sempre i quan sigui per elecció pròpia. El problema és quan no pots deixar de complir aquest cànon perquè sinó no et sents segura de tu mateixa.

En conclusió, també és una autocura acceptar-nos i treballar els nostres arguments i complexos en espais on ens sentim a gust. El fet de deixar de fer una acció que s’entengui com a cura (maquillatge, depilació…) també significa molta cura i hi ha molta feina darrere. Al final, fem el que fem, ens jutgen. Tant si ens maquillem com si no, com si ens vestim curtes o llargues, com si decidim portar tacons o no depilar-nos. El fet d’identificar-se amb el gènere femení ja ens posa en punt de mira i de qüestió.

Preparem juntes la #vagafeminista!

Després de l’èxit i les ganes per organitzar-nos que vam veure el passat dimarts 20 de febrer en la primera trobada per preparar la vaga feminista a les Corts, volem convidar-vos a la segona Assemblea oberta no mixta per seguir construint entre totes com volem que sigui aquesta vaga!

assemblea oberta

Si vols saber tot el que s’està movent al barri segueix-nos a les nostres xarxes

Facebook (Vaga 8M Les Corts)  Instagram (vaga8mlescorts)  Twitter ( @Vaga8MLesCorts)

 

 

+mes info

APROPIACIÓ DEL DISCURS FEMINISTA PER PART DE LES GRANS MARQUES- Cafès feministes

Estem encantades amb la col·laboració de totes per a poder compartir aprenentatges i experiències donant recorregut a un tema de debat!!!! Gràcies 🙂

Aquestes són algunes de les definicions, conceptes i conclusions que van sortir dissabte passat:

Conceptes

 Feminisme burgès: el feminisme burgès es concep a si mateix com a via perquè a les dones també se’ls reconegui el dret d’enriquir-se, explotar i ocupar càrrecs. Quan examinem les problemàtiques que tenen les dones ens els diferents àmbits de la vida, l’enfocament burgès aborda la qüestió de gènere de forma parcial, com un conjunt desordenat de fenòmens aïllats, sense contradir la base teòrica i ideològic del sistema capitalista.

  • Feminisme pop: el feminisme que està de moda
  • Feminisme de mercat: apropiació del feminisme per part del capitalisme

 Feminisme de classe: El feminisme de classe defensa la lluita per l’emancipació de la dona obrera entenent que el masclisme és el resultat de tot un sistema d’opressió que és el patriarcat, que es sustenta en la propietat privada i que, en l’actualitat, es dona sota les relacions de producció capitalistes.

Interseccionalitat: La interseccionalitat és un terme encunyat el 1989 per l’activista i acadèmica Kimberlé Williams Crenshaw. És l’estudi de les identitats socials solapades o intersectades i els seus respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació. La teoria suggereix i examina com diverses categories “biològiques”, socials o culturals com el gènere, l’ètnia, la classe, la discapacitat, l’orientació sexual, la religió, la casta, l’edat, la nacionalitat i altres eixos d’identitat interaccionen en múltiples i sovint simultanis nivells.

– Quan es va començar a despolitizar el feminisme per a convertir-se en una moda, en un producte més de la indústria capitalista?

El feminisme “mola”. De fet, que el feminisme sigui considerat com una estratègia de màrketing vol dir que el discurs i la seva acceptació està creixent de tal manera que ja és suficientment quelcom vàlid per a fer-ne negoci. La paraula feminista ha perdut, en gran part, el to perjoratiu que fa uns anys tenia, i el mercat va apropiant-se constantment de tot allò que va trobant útil per a fer beneficis.

Aquest feminisme pop, però pot voler dir buidar de sentit el feminisme, trobar-nos donant suport a una campanya que, al incorporar la paraula “feminista” ens faci creure que la lluita s’ha guanyat i que s’ha arribat al final de l’opressió de gènere.

D’altra banda, la introducció d’aquest feminisme pop ens pot dur a introduir certs conceptes i cert debat en la cultura popular, a classes no polititzades en aquest sentit que es veuran interpel·lades pels missatges de les samarretes de les botigues on solen anar a comprar. La introducció d’aquesta retòrica és vista, per algunes, com una oportunitat de que el feminisme s’introdueixi en la cultura popular i que, a partir de actes tant contradictoris com comprar una samarreta d’una gran marca que explota dones a l’altra punta del mon, aquesta dona que l’ha comprada se senti interpel·lada pel discurs feminista.

 La mancança d’aquest posicionament és la incapacitat d’introduir les crítiques a aquest feminisme pop i tot el discurs que pensem que el feminisme hauria de dur a les dones que entren en contacte amb el feminisme mitjançant accions de consum. D’altra banda, i com a segona mancança d’aquest posicionament, trobem la possibilitat de caure en un feminisme políticament correcte, amable a l’heteropatriarcat.

CAFE 3

– Pot el feminisme mantenir el seu component revolucionari dins del feminisme pop?

Si el “ser pop” és rebutjat per les feministes ens trobem davant d’una altra disjuntiva: com arribem a les màximes persones possibles sense caure en el parany de la cultura pop? És possible criticar la cultura pop des d’una posició pop?

El fet de la existència d’un feminisme de mercat o de un feminisme pop porta intrínsecament a pensar que és un feminisme que no fa por, que no fa trontollar privilegis i, per tant, que és un feminisme que no pretén canviar les estructures de poder que ens oprimeixen.

La cultura pop no ha de ser allò que aglutini diferents feminismes, perque el feminisme pop no és només un feminisme de mínims que hem d’abraçar, sinó que és una corrent del feminisme insuficient per a nosaltres. Hem de trobar altres maneres que serveixin per aglutinar diferents discursos feministes que no passin per un feminisme pop, de mercat o amable a l’heteropatriarcat. Perque el feminisme sigui més aviat una eina per a escriure i reescriure la història i no tant un moviment trendy.

– És útil el “feminisme de mercat” dins de la lluita feminista?

Pot el feminisme no ser anticapitalista? Com ens relacionem les feministes anticapitalistes amb un feminisme de mercat? D’entrada, durant el cafè és va fer l’analogia del feminisme a una caixa de pandora: un cop l’obres és impossible fer la vista grossa a totes les estructures de poder i privilegis que en surten. D’altra banda, el feminisme és descrit per les assistents no només com un procés d’aprenentatge, on les feministes anem sumant lluites que ens semblen indestriables de la lluita contra l’heteropatriarcat, sinó uqe també ha de ser una eina de lluita col·lectiva i combativa, que vagi més enllà del pensament intel·lectual.

Així doncs, en si ens considerem feministes anticapitalistes, no hem de resignar-nos a conviure amb un feminisme pop o  de mercat. La crítica a les estructures econòmiques i de poder ha de seguir present per aprofundir en aquest discurs, més enllà de la reivindicació  i el component de lluita contra el patriarcat que aquest feminisme aporta.

REAPROPACIÓ DE LA RÀBIA- Cafès Feministes

I ja tenim aquí, algunes de les reflexions o conclusions que van sortir al segon cafè feminista; Reapropiació de la ràbia!! Un cop més gràcies i ens veiem a la pròxima!

 

Introducció

a) El patriarcat ens construeix en base a dos models irreals i inaccessibles que totes coneixem en base a l’oposició home-dona. A cadascun se li assignen certs rols com ara l’agressivitat en front de la passivitat, la feina remunerada/entesa socialment (home) i les tasques domèstiques i de cures (dones), el control dels sentiments (homes) davant la sensibilitat de les dones, etcètera.

Aquest model d’home cishetero és irreconciliable amb tots els valors que en queden fora. Al mateix temps, les dones i totes les que ens situem fora del model d’homecishetero veiem com certs rols ens son negats. Ens son negats en tant que som estigmatitzades quan encarnem aquests rols que no ens son atorgats. Els estereotips de gènere són creences col·lectives sobre quines qualitats i formes de comportament i raonament es consideren apropiades i típiques dels homes i les dones. […] segons la investigació de Deux i Lewis s’hi troben quatre components: els trets de personalitat (les dones dèbils, passives, dependents, submises; els homes forts, actius, independents); l’aparença física (les dones petites, fines en les formes; els homes grans, contundents, rudes); els comportaments associats a rols (es dones cuiden millor els nens i els ancians; els homes treballen millor, són més militants), i les ocupacions laborals (les dones són mestres, infermeres; els homes són manobres, miners).

b) La ràbia no és una emoció qualsevol, és un dels 4 sentiments bàsics que sentim no només els éssers humans, sinó tots els mamífers. El constructe social associa la feminitat a la passivitat, en el sentit que és incapaç de passar a l’acció, transformar, emprendre i construir sense suport. No identifica la dona en la ràbia, com si aquesta emoció que connecta l’ésser humà amb l’instint, que empeny a l’actuació, no formés part de la nostra natura. Hi ha quatre emocions bàsiques de l’ésser humà: tristesa, ràbia, por i alegria, i són emocions comunes en tots els mamífers. Deixar la dona sense ràbia ens acosta més al rol de víctimes al qual la societat ens relega.

c) En aquest cafè parlarem de com se’ns ha tret socialment la ràbia i per què i després parlarem de quin significat donem a aquesta “reapropiació de la ràbia”. Per això la nostra primera pregunta és

PODER. EL PODER COM QUELCOM QUE POT SER CONCEDIT O RECONEGUT

La diferència que hi ha entre el verb concedir i el verb reconèixer.

Concedir significa donar, “cedir títol de valor”. Quan una persona concedeix quelcom a una altra, aquesta primera està en una posició de poder i en cedeix a una altra. Aquesta cessió, que és fet a per la primera persona no implica una pèrdua del seu poder relatiu respecte de la segona. La cessió implica revocabilitat, al ser possible treure allò cedit no han canviat les estructures de poder tot i que hagi augmentat el benestar o les coses que posseeix la segona persona.

D’altra banda, reconèixer significa adonar-se, admetre. Quan una persona reconeix quelcom a una altra, aquesta primera no només dona quelcom a l’altra sinó que en reconeix el seu dret a tenir-ho. El reconeixement és irrevocable i, per tant, implica canvi en la distribució de poders. Així no només augmenta el benestar o les coses que posseeix la segona persona de l’exemple, sinó que alhora augmenta el seu poder relatiu envers la primera.

Aquesta petita reflexió la fem arran de la importància que té per a nosaltres prendre el poder, no esperar a que ens el cedeixin sinó apropiar-nos d’ell per a que no hi hagi cap alternativa que reconèixe’l.

cafe 2

Preguntes i intervencions:

“PER QUÈ ENS VOLEN TREURE LA RÀBIA?”

La ràbia es llegeix de forma diferent segons el gènere de la persona qui l’expressa. Un exemple il·lustratiu seria la forma diferent en que es tracta els infants en aquest sentit.

Potser ens volen treure la ràbia perquè, entesa com a autoafirmació, com a acció, suposa una limitació de l’espai de l’altre persona, que pot no estar disposada a reconèixer que la seva conducta estigui sent reprotxada, que se l’esta exigint un canvi.

UN COP SE’NS NEGA SOCIALMENT AQUEST SENTIMENT, QUÈ PASSA QUAN ALGUNA DE NOSALTRES L’EXPRESSA?

A vegades es pot donar una incapacitat de sentir ràbia, per l’educació que hem rebut, perquè se suposa que no l’hem de sentir.

Per altra banda, en ocasions quan expressem ràbia sentim la necessitat de demanar disculpes. Per què? No tenim dret a enfadar-nos, a demostrar que una cosa ens molesta sense necessitat de demanar perdó? Precisament hauríem de reapropiar-nos del dret a enfadar-nos sense sentir que estem obligades a justificar-nos o sense sentir-nos malament.

També cal exigir que ningú menyspreï  la nostra ràbia. Perquè sovint quan ens enfadem ens diuen “histèriques”, o ens pregunten “tens la regla?”, mentre que quan un home s’enfada se’l pren amb seriositat. Aquestes són formes de deslegitimar la nostra ràbia. També quan plorem pot tenir lloc el mateix, que es compadeixin de nosaltres en lloc de escoltar el que s’està expressant.

Com els rols de gènere dicten que no és adient que les dones s’enfadin, mostrin agressivitat, etc., i atès que sovint no se’ns pren seriosament, sovint hem après a reprimir la ràbia i a canalitzar-la cap a l’interior, culpabilitzant-nos o sentint impotència. Enlloc d’expressar què ens enfada, ho traguem tot, la ràbia es fa una bola i acabem explotant quan no podem més.

COM SOCIALMENT I COL·LECTIVAMENT ENS REAPROPIEM DE LA RÀBIA?

Prenent consciencia d’aquestes qüestions ens pot ajudar a canalitzar la ràbia millor, com a teràpia i també com a eina de lluita. Quines estratègies podem tenir col·lectivament per gestionar la ràbia de forma sana i pràctica? Com podem fer servir la ràbia com a motor?

Finalment, hem parlat de com la expressió de la ràbia es pot oposar a la por a expressar-la. Quan expressem ràbia i rebem una resposta positiva de suport o comprensió per part del nostre entorn, perdem la por a les conseqüències de expressar-la. En canvi, la por a la resposta del nostre entorn impedeix que l’expressem. De fet, segons les persones amb les que ens trobem expressem la ràbia d’una forma o de l’altre, i estar soles o sentir-nos potencialment en perill ens fa reprimir-la. Una altra possibilitat és que no l’expressem per falta d’empoderament.

DESPENTES I REFLEXIÓ FINAL

No estoy furiosa contra mí por no haberme atrevido a matar a uno de ellos. Estoy furiosa contra una sociedad que me ha educado sin enseñarme nunca a golpear a un hombre si me abre las piernas a la fuerza, mientras esa misma sociedad me ha inculcado la idea de que la violación es un crimen horrible del que nunca debería reponerme.

Teoria King Kong, Virgine Despentes.

Aquesta frase, simbolitza (enfocant-ho només en un tema), moltes de les maneres amb les que ens han intentat frenar al expressar la nostre ràbia. La diem per la força que té.

 

Sentiu-vos lliures de compartir texts, documents o autores que estiguin relacionades amb el tema en l’esdeveniment 🙂

https://www.facebook.com/events/555277478178698/

Carnestoltes Dissident!!

 

Aquest divendres Cortsenques Dissidents torna a disfressar-se. 🎉🎉🎉🎉🎉🎉
Esteu totes canvidadíssimes a formar part de l’aquelarre Cortsenques 🔮 durant un dia tan especial com és carnestoltes!!

A més, tindrem la gran sort de gaudir aquesta nit amb dues PD excepcionals PD Nòmades i Irene Ignífuga

Us ho podreu perdre???                                                Esdeveniment

carnestoltes dissident

FEMINISME I ANTIESPECISME- Cafès feministes

Dissabte passat vam inaugurar una nova edició dels cafès feministes, un cop més ens va encantar que entre totes poguéssim construir un espai de debat, aprenentatge i sobretot de confiança! Gràcies!!

Aquest és un recull dels conceptes o idees que van sorgir durant el debat:

Conceptes bàsics

Especisme

Ser especista significa discriminar determinats individus pel fet de no pertànyer a una determinada espècie (normalment la humana). És a dir, considerar de forma desfavorable als animals no humans enfront dels animals humans, tot i que tots dos tenen interessos similars. Concretament, els interessos en viure, en no patir i en gaudir de les seves vides.

Interseccionalitat

La interseccionalitat és un terme encunyat el 1989 per l’activista i acadèmica Kimberlé Williams Crenshaw. És l’estudi de les identitats socials solapades o intersectades i els seus respectius sistemes d’opressió, dominació o discriminació. La teoria suggereix i examina com diverses categories “biològiques”, socials o culturals com el gènere, l’ètnia, la classe, la discapacitat, l’orientació sexual, la religió, la casta, l’edat, la nacionalitat i altres eixos d’identitat interaccionen en múltiples i sovint simultanis nivells.

Si volem un feminisme interseccional, i per tant, si el subjecte polític del feminisme no pot estar determinat per factors arbitraris com el color de la pell, la classe social, l’orientació sexual o les capacitats físiques o cognitives, llavors aquí entra en joc si hauria de basar-se en un criteri com l’espècie, igualment arbitrari.

Ecofeminisme (segons Catia Faria)

L’ecofeminisme vincula l’ecologisme i el feminisme, defenent que l’opressió cap a les dones i les identitats de gènere no normatives i l’explotació de la natura i dels animals no humans formen part de la mateixa lògica de dominació patriarcal. D’aquesta forma, per l’ecofeminisme la lluita feminista hauria d’incorporar el principi ecologista de la preservació de la natura com a forma de contrarestar aquesta lògica de dominació masculina i reduir la violència exercida sobre tots els habitants de la terra. En altres paraules, atès que la principal força opressiva en relació al gènere i a l’espècie prové de patriarcat, la millor forma de neutralitzar aquest desequilibri és aliant-se amb la natura.

BBBBBBBBBBBBBBBBB

Preguntes de debat

– Es pot ser feminista i especista? És una incoherència?

– Què ens impedeix practicar l’antiespecisme?

– Podem tenir mascotes si som antiespecistes?

– Quines implicacions té el famós eslògan feminista “lo personal és polític” encunyat per Carol Hanisch a The Personal is Political (1969)?

– Ser feminista i antiespecista implica defensar una posició ecofeminista?

Reflexions

L’objectiu a curt termini estaria bé que fós aconseguir ser feministes i antiespecistes. No hi ha d’haver lluites de primera i lluites de segona. Ens hauríem de relacionar amb igualtat amb els animals.

Els humans ens situen a dalt de la piràmide, segons l’educació que hem rebut, ens consta molt baixar d’aquesta posició de privilegi. Hem crescut veient els animals com mascotes.

Els antibiòtics que consumim són fruit d’experiments amb animals, igual que els cosmètics, tabac…

Tant l’opressió sexista com l’especista participen en la construcció de la masculinitat cisheteropatriarcal, que és un tipus d’identitat basada en la dominació, la força física i sexual, la competitivitat, la caça o el consum de carn. Per tant, si els animals són víctimes de la mateixa lògica de dominació patriarcal, de la mateixa “mitologia de la masculinitat”, ser feminista hauria de passar per ser antiespecista per no participar d’aquesta lògica.

El feminisme ha de fonamentar en l’oposició a tota jerarquia basada en el poder i la força. Per exemple, les vaques són prenyades artificialment i després de tenir el vedell són separats. Aquest últim és utilitzat per a carn, i la mare és munyida per extreure-li la llet. Així, el feminisme hauria d’oposar-se a forçar embarassos en dones i en femelles d’altres espècies.

S’extreu un rendiment econòmic molt elevat dels animals. Tenir una granja implica voler obtenir un benefici.

El veganisme és un luxe, per persones amb un benestar econòmic.

També es poden reciclar els aliments.

Apostar per un consum de proximitat i de temporada (cistelles ecològiques), s’ha de trobar l’equilibri, perquè la soja és un aliment que s’extreu dels països del tercer món, per menjar-nos-la a occident. Expropiació de recursos.

Diferenciar entre ser antiespecisme i tenir respecte pels animals, tot hi acceptar que nosaltres estem en una posició de privilegi respecte a ells.

Actualment podem veure certa apropiació per part de les marques. Com per exemple mercadona. Cap a l’exterior veiem un interès per augmentar la seva oferta en productes vegans però a l’hora això genera una contradicció, ja que es sap que com a empresa no ofereix bones condicions laborals als treballadors i treballadores entre d’altres.

De la mateixa manera existeix la possibilitat que tots aquests productes que actualment van sorgint per a la comoditat del canvi a una vida més ètica produeixi més un rentat de consciència en canvi de produir un canvi real (amb coherència).

 

Enllaços i articles útils

La revolución feminista ha de ser antiespecista: https://broadly.vice.com/es/article/wje7zz/feministas-liberacion-animal-antiespecistas