REAPROPACIÓ DE LA RÀBIA- Cafès Feministes

I ja tenim aquí, algunes de les reflexions o conclusions que van sortir al segon cafè feminista; Reapropiació de la ràbia!! Un cop més gràcies i ens veiem a la pròxima!

 

Introducció

a) El patriarcat ens construeix en base a dos models irreals i inaccessibles que totes coneixem en base a l’oposició home-dona. A cadascun se li assignen certs rols com ara l’agressivitat en front de la passivitat, la feina remunerada/entesa socialment (home) i les tasques domèstiques i de cures (dones), el control dels sentiments (homes) davant la sensibilitat de les dones, etcètera.

Aquest model d’home cishetero és irreconciliable amb tots els valors que en queden fora. Al mateix temps, les dones i totes les que ens situem fora del model d’homecishetero veiem com certs rols ens son negats. Ens son negats en tant que som estigmatitzades quan encarnem aquests rols que no ens son atorgats. Els estereotips de gènere són creences col·lectives sobre quines qualitats i formes de comportament i raonament es consideren apropiades i típiques dels homes i les dones. […] segons la investigació de Deux i Lewis s’hi troben quatre components: els trets de personalitat (les dones dèbils, passives, dependents, submises; els homes forts, actius, independents); l’aparença física (les dones petites, fines en les formes; els homes grans, contundents, rudes); els comportaments associats a rols (es dones cuiden millor els nens i els ancians; els homes treballen millor, són més militants), i les ocupacions laborals (les dones són mestres, infermeres; els homes són manobres, miners).

b) La ràbia no és una emoció qualsevol, és un dels 4 sentiments bàsics que sentim no només els éssers humans, sinó tots els mamífers. El constructe social associa la feminitat a la passivitat, en el sentit que és incapaç de passar a l’acció, transformar, emprendre i construir sense suport. No identifica la dona en la ràbia, com si aquesta emoció que connecta l’ésser humà amb l’instint, que empeny a l’actuació, no formés part de la nostra natura. Hi ha quatre emocions bàsiques de l’ésser humà: tristesa, ràbia, por i alegria, i són emocions comunes en tots els mamífers. Deixar la dona sense ràbia ens acosta més al rol de víctimes al qual la societat ens relega.

c) En aquest cafè parlarem de com se’ns ha tret socialment la ràbia i per què i després parlarem de quin significat donem a aquesta “reapropiació de la ràbia”. Per això la nostra primera pregunta és

PODER. EL PODER COM QUELCOM QUE POT SER CONCEDIT O RECONEGUT

La diferència que hi ha entre el verb concedir i el verb reconèixer.

Concedir significa donar, “cedir títol de valor”. Quan una persona concedeix quelcom a una altra, aquesta primera està en una posició de poder i en cedeix a una altra. Aquesta cessió, que és fet a per la primera persona no implica una pèrdua del seu poder relatiu respecte de la segona. La cessió implica revocabilitat, al ser possible treure allò cedit no han canviat les estructures de poder tot i que hagi augmentat el benestar o les coses que posseeix la segona persona.

D’altra banda, reconèixer significa adonar-se, admetre. Quan una persona reconeix quelcom a una altra, aquesta primera no només dona quelcom a l’altra sinó que en reconeix el seu dret a tenir-ho. El reconeixement és irrevocable i, per tant, implica canvi en la distribució de poders. Així no només augmenta el benestar o les coses que posseeix la segona persona de l’exemple, sinó que alhora augmenta el seu poder relatiu envers la primera.

Aquesta petita reflexió la fem arran de la importància que té per a nosaltres prendre el poder, no esperar a que ens el cedeixin sinó apropiar-nos d’ell per a que no hi hagi cap alternativa que reconèixe’l.

cafe 2

Preguntes i intervencions:

“PER QUÈ ENS VOLEN TREURE LA RÀBIA?”

La ràbia es llegeix de forma diferent segons el gènere de la persona qui l’expressa. Un exemple il·lustratiu seria la forma diferent en que es tracta els infants en aquest sentit.

Potser ens volen treure la ràbia perquè, entesa com a autoafirmació, com a acció, suposa una limitació de l’espai de l’altre persona, que pot no estar disposada a reconèixer que la seva conducta estigui sent reprotxada, que se l’esta exigint un canvi.

UN COP SE’NS NEGA SOCIALMENT AQUEST SENTIMENT, QUÈ PASSA QUAN ALGUNA DE NOSALTRES L’EXPRESSA?

A vegades es pot donar una incapacitat de sentir ràbia, per l’educació que hem rebut, perquè se suposa que no l’hem de sentir.

Per altra banda, en ocasions quan expressem ràbia sentim la necessitat de demanar disculpes. Per què? No tenim dret a enfadar-nos, a demostrar que una cosa ens molesta sense necessitat de demanar perdó? Precisament hauríem de reapropiar-nos del dret a enfadar-nos sense sentir que estem obligades a justificar-nos o sense sentir-nos malament.

També cal exigir que ningú menyspreï  la nostra ràbia. Perquè sovint quan ens enfadem ens diuen “histèriques”, o ens pregunten “tens la regla?”, mentre que quan un home s’enfada se’l pren amb seriositat. Aquestes són formes de deslegitimar la nostra ràbia. També quan plorem pot tenir lloc el mateix, que es compadeixin de nosaltres en lloc de escoltar el que s’està expressant.

Com els rols de gènere dicten que no és adient que les dones s’enfadin, mostrin agressivitat, etc., i atès que sovint no se’ns pren seriosament, sovint hem après a reprimir la ràbia i a canalitzar-la cap a l’interior, culpabilitzant-nos o sentint impotència. Enlloc d’expressar què ens enfada, ho traguem tot, la ràbia es fa una bola i acabem explotant quan no podem més.

COM SOCIALMENT I COL·LECTIVAMENT ENS REAPROPIEM DE LA RÀBIA?

Prenent consciencia d’aquestes qüestions ens pot ajudar a canalitzar la ràbia millor, com a teràpia i també com a eina de lluita. Quines estratègies podem tenir col·lectivament per gestionar la ràbia de forma sana i pràctica? Com podem fer servir la ràbia com a motor?

Finalment, hem parlat de com la expressió de la ràbia es pot oposar a la por a expressar-la. Quan expressem ràbia i rebem una resposta positiva de suport o comprensió per part del nostre entorn, perdem la por a les conseqüències de expressar-la. En canvi, la por a la resposta del nostre entorn impedeix que l’expressem. De fet, segons les persones amb les que ens trobem expressem la ràbia d’una forma o de l’altre, i estar soles o sentir-nos potencialment en perill ens fa reprimir-la. Una altra possibilitat és que no l’expressem per falta d’empoderament.

DESPENTES I REFLEXIÓ FINAL

No estoy furiosa contra mí por no haberme atrevido a matar a uno de ellos. Estoy furiosa contra una sociedad que me ha educado sin enseñarme nunca a golpear a un hombre si me abre las piernas a la fuerza, mientras esa misma sociedad me ha inculcado la idea de que la violación es un crimen horrible del que nunca debería reponerme.

Teoria King Kong, Virgine Despentes.

Aquesta frase, simbolitza (enfocant-ho només en un tema), moltes de les maneres amb les que ens han intentat frenar al expressar la nostre ràbia. La diem per la força que té.

 

Sentiu-vos lliures de compartir texts, documents o autores que estiguin relacionades amb el tema en l’esdeveniment 🙂

https://www.facebook.com/events/555277478178698/

A %d bloguers els agrada això: